Camarada Laika

Aquest article el vam publicar originalment a la nostra secció al diari HoraNova 

"Com més temps passa, més lamento el que va succeir. No, ho hauríem d'haver fet. El que es va aprendre amb aquella missió no va justificar la mort de la gossa". Oleg Gazenko, un científic que va participar en la missió, feia aquestes declaracions quan se li pregunta per l'enviament de la gossa Laika a l'espai, el 3 de novembre de l'any 1957.

L'experiment va ser un èxit, deien els soviètics. En la seva cursa amb els Estats Units per a conquerir l'espai també es van anotar un altre punt al marcador quan el 1961, l'astronauta Yuri Gagarin va ser el primer ésser humà en viatjar a l'espai, però això sí, assegurant-se la seva tornada.

Perquè en el cas de la gossa Laika, malgrat que la versió oficial afirmava que estaria uns dies en òrbita i tornaria sana i estàlvia i que seria tractada com a una heroïna nacional, ells ja sabien perfectament que no tornaria amb vida i que l'experiment només consistia en constatar el temps que podia un ésser viu aguantar allà dintre. "Evidentment, tots sabíem que moriria a causa de la manca de mitjans per a recuperar-la" afirmà l'Adilia Kotovskaya, biòloga que en l'època ajudava a entrenar els animals per a les missions a l’espai.

Les causes de la seva mort no es van fer públiques fins a l'any 2002. Tan bon punt l’Sputnik 2 es va enlairar, el rítme cardíac de la Laika va augmentar fins a tres vegades el que seria normal tot i que després es va normalitzar. El pitjor, però, estava per venir; al cap d'unes poques hores la nau va escalfar-se per culpa d'un problema amb el sistema tèrmic i com a conseqüència la Laika va morir per sobreescalfament, deshidratació i l'estrès que va patir, provocant-li una aturada cardíaca. Una mort terrible i angoixant.

La gossa Laika, d'uns tres anys d'edat, havia estat recollida als carrers de Moscou i va pagar amb la seva vida el fet d'haver sigut extremadament dòcil i simpàtica amb els humans. De ben segur si li poguéssim demanar si li va semblar bé la seva obligada aportació a la ciència ens diria que més s'hagués estimat haver pogut trobar una bona família que l'estimés, la cuidés i viure els últims anys de la seva vida de forma amable, lluny de maltractament i el dolor, que d'això ja en va tenir prou als carrers russos.

No, aquesta gosseta que poc abans d’enlairar-se va passar una nit a casa d’uns dels científics, jugant amb els seus fills com a “última voluntat”,no va tenir sort, com no la tenen cap dels milions d'animals que en el nom de la ciència es sacrifiquen cada any. El que fem amb els animals no té nom ni perdó. RIP Laika