On és el camí?

Article publicat a la revista GIDONA setembre 2020.

Lluïsa Serra Oliver 

Col.laboradora al Departament d´Educació Projecte LOLA

ON ÉS EL CAMÍ?

Em sento decebuda, no ho puc evitar i com jo, n’estic segura, decebuts estan tots i totes les animalistes del nostre país per la situació general en la que encara es tracten els animals. Un exemple, la construcció del Centre d’Acollida d’Animals Comarcal de l'Alt Empordà, no es durà a terme fins al 2023, en principi. I és que fa molts anys que l´esperem.

Sóc conscient que tirar endavant un projecte d’aquesta envergadura és difícil i costós. No en tinc cap dubte i més en aquests moments de deriva social, on tot allò que teníem establert s’ha trencat. Ens ha tocat a tots i a totes sortir de la nostra zona de confort i aprendre a viure al dia, dins d’un bot que navega enmig d’un onatge que ens mareja i que ningú sap ben bé com conduir cap a bon port.

Enmig d’aquest naufragi col·lectiu tornem, altra cop, a oblidar-nos dels animals, uns éssers vius que encara ara, en ple segle XXI, no tenen drets ni protecció – a excepció d’algunes espècies – i que els humans poden maltractar i abandonar sense que hi hagi cap conseqüència.

En els programes electorals municipals, llevat d'alguna excepció, que he pogut llegir no hi ha ni un sol punt que parli sobre el benestar animal. Ni una sola paraula de com educar en la convivència, en el respecte. No hi ha previsió, ni recursos.  Alguns municipis fan campanyes sancionadores per als qui no recullen els excrements. La majoria de pobles alt-empordanesos han de recórrer a la Protectora de Figueres en cas d’abandonament i l’animal queda reclòs en una gàbia saturada. És igual que pateixin. Llavors, com queda l’ètica humana que vindica la dignitat? Tocada, molt tocada.

Estic segura que les administracions ho intenten, però es queden aquí, en l’intent. No hi ha un compromís ferm, no es veu la importància de traçar unes polítiques animalistes actives que permetin una previsió, que comptin amb una partida que reculli la despesa necessària dins del pressupost. Tractar la convivència amb els animals amb una visió àmplia, acollidora, educativa. Com un tema rellevant i no com un problema. És qüestió d’òptica i de prioritats, per suposat.
 
Per sort, augmenta cada cop més la consciència que cal vetllar per l’acolliment, pel benestar i pel tracte respectuós. És l’altruisme que mou els cors i les fronteres. Des de les protectores, des del voluntariat, des de les cases d’acollida, des de les gestores de les colònies ferals es treballa per dignificar la vida animal. Mentre ciutadans i ciutadanes sensibilitzats actuem, l’administració intenta trobar el camí, segurament amb bones intencions, però els dies i els anys van passant i els animals continuen oblidats al soterrani. Aquest és l’exemple que donem als nens i nenes del nostre entorn. Això, des de Projecte Lola, ens preocupa i molt.

Ara, cal esperar la subvenció del PUOSC. Aquest pla va del 2020 al 2024. Mentrestant, enlloc d’estar aturats potser podríem trobar la manera de cooperar tots plegats, associacions i administració, tot dibuixant estratègies clares d’actuació. Potser aquest seria un bon camí.