Las Casas de Acogida ( texto en catalán)

01/06/2020
Lluïsa Serra - Colaboradora en el departamento de educación

La compañera Lluisa Serra nos habla con absoluta delicadeza de la importancia de nuestros gestos, como por ejemplo, ser casas de acogida. Precioso y emotivo artículo que fue publicado en la revista Gidona , junio 2020.( TEXTO EN CATALAN)

 

Les cases d’acollida 

Les cases d’acollida són un far en la foscor, una fusta on aferrar-se enmig d’un temporal, una mà estesa que arriba just en el moment abans de caure. ACOLLIR vol dir deixar entrar a casa teva un ésser viu espantat, amb una motxilla carregada de males experiències. Alguns, en el primer moment, et miren i grunyen ensenyant les dents, d’altres acoten el cap submisos i tots, del primer a l’últim, et mostren uns ulls oberts, esbatanats de por. ACOLLIR és un acte d’amor incondicional perquè el que realment importa és l’ésser viu, pelut i fràgil que tens davant teu, i tu, l’ acollidora, passes a ser un instrument, el bot en el naufragi.

Però, per què ACOLLIR? Quines ganes de complicar-me la vida, no? Ja hi tornem a ser, jo, jo i sempre jo. Hem de canviar la mirada. No sóc jo, és ell qui em necessita. Si no l’acullo acabarà abandonat en una carretera o en una gossera, compartint un reduït espai amb altres gossos estressats, violentats en la seva dignitat animal. Mal pronòstic.

ACOLLIR. Només pronunciar la paraula, una vibració fina et connecta amb el cor. Les vocals estan molt ben disposades. Una A oberta, una O àtona que tanca els llavis i una I, que en discreta retirada, et dibuixa un somriure al rostre. Perdoneu, ja hi torno, no puc evitar jugar amb les paraules i no vull jugar, sinó convèncer. 

Imagina que et decideixes a ACOLLIR. Vas a buscar un pelut a un lloc indeterminat. T’expliquen mil històries sobre la situació de no poder continuar mantenint el gos a casa, fins i tot volen la teva complicitat i et mossegues la llengua indignada. T’entra un neguit immens. S’acostumarà a estar a casa? I si no s’avé amb el gat? I si comença a trencar-ho tot? I si... Malgrat tot, continues endavant. Els primers dies es mostra esquerp, desconfiat, no es mou de la porta i tu, amb una paciència que no et coneixies, te’l vas guanyant, a poc a poc. Va entenen que el vols ajudar i arriba el dia que et demostra que es refia de tu. Aquest és el moment. L’instant extraordinari que dona sentit a tot el teu esforç. L’has recuperat. L’has tornat a la vida. L’has acollit.

 Passa un temps i ja t’has acostumat a tenir el pelut per casa, és un més de la família i t’avisen que hi ha algú interessat en adoptar. Torna el neguit del primer dia. Estarà bé? El tornaran a abandonar? Et produeix tristesa, però com li pots negar l’escalf definitiu d’una llar? Ja sabies que era una situació temporal. Potser ploraràs, perquè quan estimem ens costa molt deixar anar, ara bé, en aquest plor també hi haurà l’alegria de pensar que ho has fet bé i que la vida d’aquest pelut serà la millor que pot tenir i tu, després de la experiència, voldràs tornar a ACOLLIR. N’estic segura.

Les cases d’acollida reben animals que han estat maltractats, abandonats. Necessiten un espai on refer-se, on tornar a confiar en els humans i poder tornar a fer la seva feina: protegir-nos, fer-nos companyia... Si decidiu ACOLLIR, el seu agraïment serà infinit i el nostre, com a associació, també. 

Lluïsa Serra